El president Puigdemont inicia el compte enrere de la independència a Madrid #NouEstat

dimarts, 23 de maig de 2017

L'executiu de Carles Puigdemont esgotarà el diàleg fins al "darrer minut de la pròrroga". La voluntat d'allargar la mà serà "permanent".

Però, si es constata la incompareixença de l'interlocutor, "no tinguin cap dubte que el compromís del govern de Catalunya amb el seu poble és democràticament inviolable". Aquest és el missatge que el president de la Generalitat va deixar ahir a Madrid en una conferència celebrada a l'ajuntament de la capital de l'Estat en el que ha estat considerat el darrer intent dels artífexs del procés per pactar un referèndum amb l'executiu de Mariano Rajoy. La Caja de Música, la sala on es va celebrar l'exposició pública dels tres màxims representants de la Generalitat –Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva– pretenia ser una caixa de ressonància perquè aquest missatge arribés de manera nítida a La Moncloa després que els conferenciants denunciessin la distorsió que sovint es fa del que passa a Catalunya: "No demanem que l'Estat espanyol renunciï als seus principis, però tampoc acceptem que ens obligui a renunciar als nostres", exclamava el president, i sentenciava que "l'Estat no disposa de tant poder per parar tanta democràcia".

Enmig de la tempesta madrilenya que ha suposat la publicació a El País d'un esborrany sobre una eventual declaració unilateral d'independència si no hi ha referèndum –que des del govern català es considerava un document antic i caduc–, Puigdemont es va trobar amb una resposta preventiva de Rajoy, que va sortir ahir en roda de premsa després de la reunió del comitè de direcció del PP per avisar que "l'Estat no acceptarà xantatges". Mentrestant, el president espanyol clamava contra el que considerava un dels esdeveniments "més greus" que ha viscut al llarg de la seva vida política. Puigdemont no es va referir en cap moment a la filtració, però sí, indirectament, recuperava les paraules de Rajoy de la seva investidura fallida, l'agost passat, amb les quals ja alertava que Catalunya era "el problema més greu" al qual s'enfronta Espanya en aquests moments". Partint d'aquest raonament, el president va voler posar en evidència la "contradicció" i, sobretot, la "irresponsabilitat" d'admetre-ho i alhora no voler parlar-ne "ni fer res seriós, sincer i real per abordar-ho".


Presències i absències

L'escenografia ahir era important i, a banda de l'àmplia representació de la Generalitat –encapçalada per la consellera Neus Munté–, de l'Ajuntament de Barcelona –amb Gerardo Pisarello, l'alcalde accidental–, del Parlament, de partits polítics catalans –ERC, el PDeCAT i En Comú–, de diputats i senadors i de les organitzacions sobiranistes catalanes, Pablo Iglesias va ser l'únic líder d'un partit espanyol que va voler anar a escoltar les explicacions del govern. Assegut a primera fila, el secretari general de Podem s'havia reunit prèviament amb el president a Blanquerna, la seu de la Generalitat a Madrid. També hi va assistir una destacada representació del món sindical, acadèmic, periodístic i diplomàtic. Hi havia acreditats representants d'una vintena de països, entre els quals destacaven Alemanya, França, Itàlia, la República Txeca, el Japó i l'Argentina.

En total, l'acte va reunir gairebé 300 persones –algunes, dretes als passadissos–. A totes, Puigdemont s'hi va dirigir per deixar clar que no cauran en el "parany" de recórrer el mateix camí que el pla Ibarretxe al Congrés i que no s'estavellaran contra una reforma constitucional que considera innecessària. En aquest sentit, recordava que molts juristes opinen que és possible pactar el referèndum dins del marc legal actual. És només una "qüestió de voluntat" política, reblava el president Puigdemont, i recordava com es va gestar el retorn ara fa quaranta anys del president Josep Tarradellas.

Responsabilitat

"En aquell moment, la Constitució no existia i la legislació vigent no preveia en absolut cap element de legitimitat republicana. Tot i així, en reconeixement de la demanda del poble català, el govern d'aleshores va actuar amb responsabilitat", insistia. En aquella etapa, es va habilitar la solució i es va tancar l'acord, i més endavant ja s'hi va donar forma legal, "perquè hi havia la voluntat sincera de fer-ho".

"L'operació d'estat" que descrivia ahir Puigdemont, però, no convidava a pensar que sigui el camí que acabi escollint l'executiu de Rajoy davant la reclamació del referèndum. Perquè, segons constatava, fins ara la resposta ha estat "una deriva centralitzadora, l'incompliment dels compromisos adquirits i la judicialització accelerada dels nostres representants institucionals". Tot i així, insistia que el desig que volia expressar a Madrid és el de poder celebrar un referèndum pactat. En tot cas, en els pròxims dies, La Moncloa rebrà el més de mig milió d'adhesions que ha aglutinat el Pacte Nacional pel Referèndum.

El clam de Junqueras

El vicepresident Oriol Junqueras va precedir Puigdemont en la seva defensa a poder exercir el dret d'autodeterminació i també va deixar constància que es farà més enllà de les denúncies, les querelles que es puguin impulsar des de l'Estat i les condemnes consegüents. Així, subratllant que la majoria dels polítics estan "de pas", va assegurar que no es renunciarà a la possibilitat que la ciutadania expressi la seva voluntat a les urnes. "Per a nosaltres, és tan important que farem tots els possibles [perquè es faci el referèndum]", emfasitzava durant la seva conferència, i hi afegia que aquest és el missatge que volia traslladar ahir a la societat espanyola.

Finalment, el conseller d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, Raül Romeva –el primer a prendre la paraula–, va voler posar l'accent en la mirada internacional al procés i va presentar la voluntat de diàleg com una triple oportunitat: per a Catalunya, per a Espanya i també per a la UE. Per Romeva, s'han de poder fer compatibles les aspiracions democràtiques dels ciutadans amb l'enfortiment d'una Europa que vol viure junta. "Tenim l'ocasió de ser un model a escala continental, una ocasió que no hauríem de deixar perdre."

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1149629-un-compromis-inviolable.html


Albert Pont: ‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’

dilluns, 22 de maig de 2017

Entrevista al president del Cercle Català de Negocis sobre el llibre que acaba de publicar, 'Interès d'Estat', en què analitza el centralisme de l'estat espanyol i els vicis entre polítics i poders econòmics

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
Per: Josep Rexach Fumanya

     
Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d'un corredor central ple d'infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se'ls han hagut d'aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d'aquestes famílies que s'han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d'Estat. En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l'espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopeta nacional. Com fer, d'un país, el negoci d'uns pocs.

—De fet, sí. Però és que l'estat espanyol sempre s'ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d'aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l'estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d'Europa.

Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

—Doncs, se n'ha parlat ben poc.

—Perquè no interessa. Els promotors de l'aeroport de Ciudad Real són els que tenen els permisos per a construir l'estació d'alta velocitat de mercaderies i, a més a més, els permisos per a construir el dic sec. Entre l'aeroport i Ciudad Real hi ha seixanta quilòmetres de superfície plana on no hi ha res, i allà volen expandir la terminal de contenidors marítims.

—El projecte té data?

—No encara, perquè la crisi i el fracàs de l'aeroport ho ha endarrerit tot. Perquè això funcioni, han hagut de connectar tots els ports de la península amb Ciudad Real, perquè si no, és impossible. L'estat espanyol no ha entès que hi ha regions que, pel fet de tenir costa, s'han de poder desenvolupar amb logística internacional. I aquelles que no tenen costa tindran altres coses. Cal que un estat central sigui neutral en la competitivitat entre territoris. Però aquest estat vetlla sistemàticament pel centre. I si el centre no té avantatges competitius, com per exemple la situació geoestratègica, no pateixis, perquè el que fan aquestes infrastructures és centrar-ho tot en Madrid per tal de tenir avantatge competitiu respecte de Barcelona o Madrid.

—Quines són les famílies que més s'han lucrat amb el corredor central?

—Les que han estat més adeptes al règim. Els Franco, els Abelló, els Serrano-Súñer… Però també les famílies de directius d'OHL, Sacyr Vallhermoso, Ferrovial, Acciona… De fet, quan analitzes la xarxa viària que es construieix actualment a Castella i a Extremadura, veus que, curiosament, connecten les finques de cacera més exclusives, finques que són propietat d'Alberto Alcocer (Dragados, ACS), Alberto Cortina (ACS, FCC), Juan Abelló (Sacyr Vallhermosos, Imagina), Ester Koplowitz (FCC), Jesús Franco, els Botín, Villar Mir (OHL, Banc Santander)… Són propietaris i directius de les grans multinacionals espanyoles que es dediquen a construir, finançar, proveir ciment i cablejat per a construir aquestes infrastructures.

—Unes infrastructures que s'han hagut d'acabar rescatant.

—És clar. L'estat genera negoci per a aquestes empreses, però tot el negoci que generen és deute per a l'estat. I al final, si aquest negoci no funciona, aquest negoci macabre que és connectar l'eix mediterrani, l'eix central i l'eix atlàntic a Ciudad Real, ho acabarà pagant el contribuent. Com ha passat amb les radials de Madrid. O amb el Castor.

— Quin és el cas més esgarrifós que heu conegut?

—Diversos. Per exemple, l'AP-41 de Madrid a Toledo i que neix a la mateixa finca dels Franco. Tenia una previsió de 80.000 vehicles diaris. N'hi passen 1.100. Tot i fer fallida, volen fer-la fins a Còrdova.

—Un altre.

—La R-3, que passa per les finques dels Franco Martínez-Bordiú, els Abelló, els De Jové o els descendents de Serrano Súñer. En un primer moment el ministeri va fer expropiacions per valor de 28 euros el metre quadrat. Els grans terratinents van recórrer la sentència al·legant que moltes terres adjacents esdevenien zona urbanitzable pel fet que estaven situades entre les vies d'accés a Madrid i les zones urbanes. El Tribunal Suprem els va donar raó i el metre quadrat va passar de valer 28 euros a 3.161. Vaja, que en sobrecostos es van repartir 1.800 milions d'euros, que ara el Ministeri de Foment ha rescatat i haurem de pagar els usuaris de les autopistes de Catalunya i el País Valencià, quan hi ha trams que han estat amortitzats 157 vegades.

—També hi apareix Esperanza Aguirre.

—Sí. Resulta que el TGV de Madrid a Barcelona passa per Guadalajara. A divuit quilòmetres de Guadalajara. Per què? Perquè és on hi ha la finca d'Esperanza Aguirre, que acull la urbanització de luxe Valdeluz.

—I Florentino Pérez?

—És un dels grans beneficiats de totes les infrastructures que es van construint al corredor central. Les seves empreses, o bé construeixen aquestes infrastructures o bé en són les gestores. I a més a més, si aquests projectes són inviables, que ja t'ho dic que ho són, perquè la majoria no superen un bussiness plan de primer d'empresarials, l'estat els acabarà rescatant gràcies al principi de responsabilitat patrimonial. Aquests maleïts han transmès un discurs a la societat i han posat en contra treballadors i empresaris, els actors de l'economia productiva. I mentre nosaltres ens hem estat barallant entre nosaltres, ells han anat fent negoci. La diferència entre bons i dolents no és qui és el propietari dels recursos productius. La cosa que ens uneix és que un treballador i un empresari responen amb el seu propi patrimoni pels deutes concrets. I aquests maleïts no, perquè hi ha l'estat al darrere.

—Si mirem el mapa de les principals concessionàries d'autopistes de peatge, la que ocupa més llocs en el mapa és Abertis, empresa de matriu catalana.

—I, de fet, aviat serà de matriu italiana. Amb Abertis passarà el mateix que va passar amb Endesa. Allò que va dir Esperanza Aguirre: 'Antes alemana que catalana'. Endesa se la van vendre per quatre quartos i al cap d'un any i mig distribueixen uns rendiments espectaculars. Espanya sap que Catalunya s'independitza i ja la va descapitalitzant. Fan els possibles perquè aquelles empreses de bandera deixin de ser catalanes.

—Descapitalitzar.

—Sí. Per exemple: Solvay Martorell, una de les deu empreses més grans de Catalunya, l'any passat va fer públic que plegava i se n'anava a Torrelavega. I ho va fer arran d'una multa del Ministeri d'Indústria de 24 milions d'euros, que són exactament els diners que Solvay tenia reservats per a fer una reconversió i adaptar-se a una nova normativa europea. Els van ensenyar la porta, però cap a Cantàbria, on ja tenien una planta. Això els ha funcionat amb Solvay, i jo crec que en els anys vinents anirà passant amb altres empreses del Camp de Tarragona. Per una altra banda, ens trobem que Espanya deixa d'invertir infrastructures a Catalunya, amb la qual cosa, de mica en mica, aquestes plantes de producció deixen de ser eficients. És el que jo anomeno obsolescència programada de les infrastructures a Catalunya. No és únicament que no se'n facin més, sinó que ni tan sols no es finança el manteniment adequat de les que ja existeixen.

—El cas del corredor central és un efecte col·lateral del sistema centralista de l'estat espanyol, el qual l'assenyaleu com el mal de tots els problemes.

—A cada estat li pot ser beneficiós un model o un altre en funció de diferents variables, com la dimensió. Com més gran és l'estat, millor és que tingui diversos pols de poder. Polític, econòmic, financer, cultural… Quan es tracta d'un país petit, això es desvirtua. Com Gibraltar, que té un Ministeri de Transports que gestiona el port, l'aeroport, però també el transport urbà. Però quan es tracta d'estats mitjans com Espanya o Alemanya, hem de parlar de diferents pols de poder. Això implica una descentralització de l'estat, que cada territori es pugui gestionar a si mateix, es pugui legislar a si mateix en àmbits competencials prou amplis, definir el seu model econòmic, el seu model fiscal… Es tracta que cada territori pugui definir el seu model a partir de maximitzar-ne els avantatges competitius. Al final, consisteix en el fet que la suma de tot afavoreixi el conjunt i permetre que el país tingui una economia perfectament diversificada.

—En el primer capítol del llibre, voleu desmuntar amb xifres el sistema de solidaritat autonòmic, el qual assenyaleu com el principal causant del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes.

—Que quedi clar que no sóc contrari a la redistribució de les rendes, el que passa és que aquest sistema, per evitar que es perverteixi com s'ha fet a l'estat espanyol, ha de ser flexible i amb limitacions. Per exemple, quan traces una línia recta entre la Corunya i Castelló, just per sota hi ha vint-i-quatre províncies amb una taxa d'economia submergida del 34%. Dades oficials, que vol dir que probablement és superior. És una taxa d'economia submergida semblant a la de Ruanda o Malawi. Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal. No n'haurien de tenir perquè les comunitats autònomes podrien generar prou recursos per a poder finançar els seus propis serveis.

—Però, en canvi, Catalunya té una espoliació financera de 16.000 milions.

—I no és l'únic. En total, Catalunya genera entre el 30% i el 42% dels recursos que té la banca espanyola per a donar crèdit. El BBVA, per exemple, té uns actius a Catalunya de 54.000 milions d'euros. I això és el 35% dels actius d'aquest banc. On donen els crèdits? Majoritàriament, a Espanya, i els dóna en gran part per avalar projectes com el corredor central, que no van enlloc i que van en contra de la nostra economia. Aquí hi ha un altre drenatge de la nostra economia que no apareix en els 16.000 milions d'espoliació fiscal. És una espoliació financer.

—En el llibre parleu molt de l'efecte seu. Expliqueu què és?

—És l'efecte capitalitat. Si vas a Madrid, l'entens a la perfecció. És l'impacte que té l'establiment de la capital d'un estat en un territori i el seu voltant. En el cas de Madrid, ens trobem que té el segon PIB més alt de l'estat espanyol. Però això és mentida. Madrid genera el 7% del turisme de tot Espanya, nosaltres el 26%. Madrid genera l'11% de les exportacions de tot Espanya, nosaltres el 26%. Al final, resulta que si a Madrid li treus els ministeris, les ambaixades, els organismes internacionals, no seria la segona economia de l'estat espanyol. Ni la cinquena.

—Voleu dir que és una economia inflada.

—Efectivament, i això fa que, quan analitzes, per exemple, el sistema de pensions, Madrid tingui superàvit. Per què? Doncs, perquè tots els funcionaris de l'estat representa que cotitzen a Madrid i, per tant, l'efecte capitalitat no únicament permet que un territori tingui un avantatge competitiu respecte als altres, perquè el fet de ser capital et dóna avantatge, sinó que també desvirtua la seva posició en els rànquings dels valors macroeconòmics. El model centralista espanyol, que ha adaptat el model francès però per pervertir-lo encara més, fa que la capital vagi creixent a costa del decreixement d'altres comunitats autònomes.

—Per acabar. En una entrevista del setembre passat dèieu que la independència 'no la guanyarem comptant-nos', i que el 27-S es va perdre una gran oportunitat d'imposar el relat. A pocs mesos del referèndum, com observeu la situació?

—Jo penso que l'estratègia de la Generalitat en el procés és errònia. Una de les coses que ens grinyola més és que la Generalitat ha adoptat una estratègia victimista i ha acceptat el discurs de l'estat espanyol, que diu que l'autodeterminació no és legal, segons l'ordenament constitucional espanyol. I això és una mentida, perquè la constitució espanyola està vinculada al dret internacional, que reconeix la lliure determinació dels pobles. Fins i tot, els tractats de la Unió Europea reconeixen aquesta lliure determinació dels pobles, i els tractats de la Unió Europea formen part de l'ordenament constitucional espanyol. Per tant, el dret d'autodeterminació és legal segons l'ordenament constitucional espanyol. I encara més, els estats tenen l'obligació de promoure aquest dret.

—Us veig poc content amb el govern.

—Igual que també es van equivocar amb les defenses de Mas, Ortega i Rigau. Havien d'haver fet que les seves defenses presentessin una prelimary ruling, és a dir, que demanessin al tribunal que els jutja que presentés una pregunta preliminar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per veure si els tractats contemplen el dret d'autodeterminació i si aquests formen part de l'ordenament constitucional espanyol. Tot plegat, en un moment en què la Unió Europea voldrà fer exercir el dret d'autodeterminació dels pobles en el cas d'Escòcia i Irlanda del Nord per perjudicar Anglaterra. I en el moment de presentar la pregunta preliminar, els processos judicials s'haurien aturat. Nosaltres els ho vam recomanar moltes vegades, però parlar amb la Generalitat és com fer-ho amb una paret.

http://www.vilaweb.cat/noticies/albert-pont-espanya-sap-que-catalunya-sindependitza-i-ja-la-va-descapitalitzant/



Lluís Domènech i Montaner i les Bases de Manresa: Conferència i exposició als Pavellons Güell

dilluns, 15 de maig de 2017

Exposició sobre les Bases de Manresa als Pavellons Güell

Del 2 al 29 de maig de 2017 veniu a veure l'exposició "Lluís Domènech i Montaner i les Bases de Manresa. A la recerca de la Constitució Catalana perduda", instal·lada als Pavellons Güell.


Conferència sobre Lluís Domènech i Montaner i les Bases de Manresa als Pavellons Güell

En el marc d'aquesta exposició, el dimarts 16 de maig hi haurà la conferència "Lluís Domènech i Montaner i les Bases de Manresa. A la recerca de la Constitució Catalana perduda". Aquesta xerrada pretén apropar-nos una mica més a la biografia política de Domènech i Montaner i aprofundir en la seva ferma contribució -a voltes determinant- com a ponent redactor de les Bases per a la Constitució Regional Catalana, un dels episodis més importants de la història del catalanisme.

La conferència anirà a càrrec de l'historiador Carles Sàiz i Xiqués del Centre d'Estudis Lluís Domènech i Montaner:

Pavellons Güell
Av. Pedralbes, 7 de Barcelona
Dimarts 16 de maig de 2017, a les 19 h
Imprescindible reserva prèvia al tel: 933 177 652




#patrimoni #arquitectura #exposicions #museus #barcelona #catalunya #història 


Romeva es reuneix amb representantsde les Nacions Unides i de la UE al Líban


El conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, ha visitat avui el camp de refugiats i el centre de salut d'Halba, una localitat a la zona d'Akkar, a la frontera del Líban amb Síria. El govern català hi impulsa dos dels disset projectes que organitza juntament amb les Nacions Unides, el govern del Líban i diverses ONG en aquest país.

El 35% de la població d'aquest municipi és refugiada. La Generalitat aporta 800.000 euros i material sanitari i l'accés a serveis mèdics especialitzats amb la col·laboració de les ONG Associació Catalunya-Líban, la Fundació Pau i Solidaritat i Socors Popular Libanès. Romeva s'ha reunit amb el governador i els diputats de la regió d'Akkar, el batlle d'Halba i el president de la unió de municipis de la regió.

Ha assegurat que Catalunya referma el seu compromís amb els refugiats i que el govern vol contribuir a resoldre aquesta crisi: 'La societat catalana ho demana i amb aquestes actuacions volem millorar la situació dels refugiats dels conflictes de la zona, especialment el sirià', ha dit.

És la segona vegada que Romeva viatja al Líban. El 2016 va encapçalar una delegació catalana que va servir per a ampliar la cooperació catalana per a plantar cara a aquest problema. El Líban és el país que té el nombre de refugiats per capita més alt del món: ho és un de cada quatre habitants. S'hi han desplaçat aproximadament 1,1 milions de sirians des del començament de la guerra. A aquesta xifra cal sumar-hi també 450.000 refugiats palestins i gairebé 10.000 d'iraquians, en un total de 4,4 milions d'habitants que té el país.

Demà es reunirà amb representants de diverses agències de les Nacions Unides i del govern libanès i amb la representant de la Unió Europea al Líban per a analitzar noves vies d'actuació conjunta entre la Generalitat i les autoritats locals.

Conferència de Jordi Bilbeny a Pedreguer, Alacant: La descoberta catalana d’Amèrica

dimecres, 10 de maig de 2017



Dia: 12 de maig del 2017.
Hora: 8h de la vesprada.
Lloc: Casal Jaume I de Pedreguer.
Població: Pedreguer (La Marina Alta).
Organització: Casal Jaume I.
Preu: entrada gratuïta.

El divendres 12 de maig de 2017, conferència amb Jordi Bilbeny amb la conferència La descoberta catalana d'Amèrica. Crònica d'una falsificació premeditada i legal.

En aquesta xerrada a través de gravats, cròniques i documents dels XV, XVI i XVII veurem una visió diferente d'aquest episodi tan conegut de la història. Jordi mostrarà allò que la censura d'estat no há pogut ocultar ni tergiversar i que, vist em global, i a partir de noves dades poc o gens conegudes que há desenterrat de l'oblit, ens donen uma visió molt més propera i versemblant dels fet

En Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és escriptor i investigador. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Al llarg dels darrers anys ha compaginat les tasques de recerca amb la de professor de llengua catalana per a adults.

A mitjans dels vuitanta, recent llicenciat, Jordi Bilbeny comença a estudiar la censura en els textos cristians al llarg de la història, tasca que aparca momentàniament amb la voluntat d'escriure un primera obra de ficció. Des d'aquesta nova inquietud, es proposa d'escriure un novel·la històrica sobre la figura d'En Cristòfor Colom. En la fase de documentació s'adona que les dades al voltant del personatge i de les gestes són incoherents i, fins i tot, contradictòries. Mogut per la curiositat, comença a fer purament una investigació històrica del cas.

A partir d'aquí, comença la seva carrera d'historiador. El seu primer llibre, Brevíssima relació de la destrucció de la història, fou el resultat de les seves investigacions sobre la censura, que el portaren a obrir una nova perspectiva sobre la història de Catalunya. Jordi Bilbeny considera que la història de Catalunya ha sofert un procés de manipulació i tergiversació —historicidi— des del segle XVI ençà per tal d'afavorir la construcció d'un estat espanyol llunyà del protofederalisme de la Corona d'Aragó i proper al centralisme de la Corona de Castella. Certament, minvant el protagonisme de Catalunya -o la Corona d'Aragó- en la història col·lectiva espanyola mitjançant la falsificació, l'ocultació i la censura —i l'apropiació—, s'afavorí el lideratge de la ideologia castellana en la construcció de l'estat espanyol naixent.

Els seus treballs actuals s'eixamplen en tots els sentits del passat històric de Catalunya, amb una voluntat de confirmar o desmentir la sospita de la identitat oficial de figures històriques com En Cristòfor Colom mateix, En Miguel de Cervantes o Servent o, en un altre registre més d'anàlisi literària, d'obres de la literatura escrites en original català però manipulades, tergiversades i fetes traduir, com l'anònima El Lazarillo de Tormes o La Celestina.

La seva obra, però, no es limita a la temàtica històrica, sinó que també ha conreat la poesia o d'altres registres d'assaig. Col·labora com a articulista en l'edició del Maresme del diari "El Punt"; en les revistes "La Fura" i "Terrarubra"; i en els setmanaris "El Temps", o "Canvi 16".

Aquesta inquietud de creació cultural ha anat més enllà. Així, l'han musicat poemes Na Marina Rossell, En Josep Tero i En Celdoni Fonoll. També forma part, com a lletrista, del grup de pop electrònic Relk d'Arenys de Munt, la musica del qual és de temàtica mística.

Casal Jaume I
Pedreguer, La Marina Alta, Alacant, País Valencià.


#paisvalencia #història #conferències #agenda 

Milers de ciutadans fan costat Carme Forcadell i Anna Simó i critiquen la caça de bruixes de la justíca espanyola

dilluns, 8 de maig de 2017

Continua la caça de bruixes del TC espanyol contra els polítics independentistes. Carme Forcadell i Anna Simó ja són al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per declarar sobre la causa que tenen oberta per autoritzar una votació sobre el referèndum al Parlament. Les dues membres de la mesa de la cambra catalana, però, no han acudit soles a la seu del tribunal, sinó acompanyades per la plana major del Govern, Carles Puigdemont inclòs. El seguici ha sortit des del Parlament de Catalunya i, a l'alçada del Passeig Lluís Companys, l'esperaven milers de ciutadans en un nou esclat independentista matiner. Forcadell ja ha acabat la seva declaració, d'uns 20 minuts, i ara és el torn de Simó. 

La mobilització d'avui ha estat sensiblement menor que la del 6 de febrer passat, en motiu de l'inici del judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega pel 9N, una cita més rellevant que la declaració d'avui, que és part de la instrucció del segon cas que té obert Forcadell. A més, la marxa d'avui és la primera de tres que hi ha previstes per les declaracions d'altres membres de la mesa de la cambra: aquest divendres declararan Lluís Corominas i Ramona Barrufet, mentre que el 12 de juny ho farà Joan Josep Nuet, que va ser inclòs a la causa després que la fiscalia el mantingués al marge en un primer moment.

La comitiva, encapçalada per Puigdemont i Junqueras

La comitiva per acompanyar la presidenta del Parlament i la secretària primera de la mesa ha anat farcida de personalitats, encapçalades per el president i el vicepresident del Govern, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras respectivament, però també ha comptat amb l'expresident Mas, diversos consellers, diputats al Parlament i al Congrés, alcaldes, regidors i representants de les entitats sobiranistes.

El director espanyolista d‘El Periódico’ obsessionat contra el procés independentista català

dilluns, 1 de maig de 2017

El nacionalista espanyol Enric Hernández dedica sis dels seus dotze articles d'opinió d'abril a atiar el foc contra l'independentisme en una mostra d'obsessió malaltissa per un procés  democràtic i legítim com és el català.  El director d'El Periódico, Enric Hernàndez, ha tornat a aprofitar la seva columna d'opinió al diari del Grupo Zeta per atiar el foc contra el procés. Per sisena vegada en els dotze articles que ha publicat durant el mes d'abril, el periodista ha criticat el camí que segueix el govern de la Generalitat. En un article titulat 'El bucle infinit del procés', Hernàndez dispara contra tot el camí recorregut fins ara des que a finals de 2012 el Parlament de Catalunya va decidir posar rumb cap al referèndum d'autodeterminació. 

El periodista d'El Periódico ja dóna per fet que el camí cap a la independència està morint i dóna el conflicte entre la Generalitat i l'Estat espanyol per acabat: "El bucle infinit del procés llangueix entre divisions, ocurrències i fanfarronades, cosa que li estalvia a Rajoy l'esforç d'afrontar el conflicte i formular una oferta atractiva per al conjunt dels catalans. Trist desenllaç". Al llarg de l'article, també fa un recorregut pels darrers anys del procés, amb un marcat biaix i escollint els episodis més controvertits, tot 'oblidant' d'altres que podrien donar més optimisme a l'independentisme. Així, sense mencionar cap de les manifestacions sobiranistes des de 2012, es refereix al "o referèndum o referèndum" de Puigdemont com a "full de ruta 3.0". I, en aquest sentit, diu que "després de proclamar que aquesta vegada sí que sí, que aquest referèndum vinculant no hi haurà qui el pari, els actors del front independentista comencen a refredar expectatives", i recorda els capítols de les filtracions de David Bonvehí o la hipotètica DUI d'Oriol Junqueras.  

Els líders sindicals reclamen el referèndum durant el 1er de Maig a Barcelona #DretaDecidir

Els líders sindicals reclamen el referèndum en els parlaments del Primer de Maig a Barcelona. Camil Ros (UGT) i Javier Pacheco (CCOO) també reclamen el dret de decidir de Catalunya durant els respectius discursos del dia del treballador.

Milers de persones han sortit als carrers del centre de Barcelona aquest Primer de Maig per reclamar que hi hagi millores en els sous i les condicions laborals ara que hi torna a haver bonança econòmica. En el terreny polític els principals líders sindicals, Camil Ros (UGT) i Javier Pacheco (CCOO), han reclamat que el poble de Catalunya pugui fer el referèndum.  'Aixequem la bandera de la llengua, la cultura, els drets socials i el dret de decidir', ha dit Ros. Pacheco, per la seva banda, també ha defensat el referèndum perquè ha explicat que els drets socials van de la mà amb els drets nacionals. 'Farem possible per aconseguir la radicalitat democràtica del dret a decidir per decidir-ho tot'.

2a sessió del cicle 'Catalunya i Occitània' al Cercle Artístic amb els fundadors del CEDOCAT

Segona sessió del cicle 'Catalunya i Occitània'

Dilluns dia 8 de maig a 2/4 de 8 (les 19:30h) xerrada amb dos dels fundadors dels CEDOCAT (Cercle d'Estudis i Documentació d'Occitània i Catalunya CEDOCAT), a la sala dels Atlants del Reial Cercle Artístic de Barcelona (C/ Arcs, nº5, Barcelona).

- En Esteve Canet, ens parlarà de Raimond de Castelnau, el darrer perfecte càtar occità conegut que va viure a Les Garrigues i morí a La Granadella.

- En Josep Lluis Soler, ens parlarà de la Ruta de Pere Mauri, un camí que ens porta des de Tolosa de Llengua d' Oc a Occitània fins a València passant per les Terres de Lleida i altres llocs de Catalunya i l'antiga Corona d'Aragó.

Entrada lliure.


#conferències #història #patrimoni #catalunya #agenda #gratis #Barcelona

Conferència de Jordi Bilbeny a Rubí: 'Recuperar la història, una qüestió d'estat'

Conferència: Recuperar la història, una qüestió d'estat.

A càrrec de Jordi Bilbeny, Cap de Recerques de l'Institut Nova Història (INH).

Dia i hora 7 de maig del 2017, a les 11 del matí.

Organitza: Institut Nova Història i Assemblea.cat (ANC).

Lloc: Escola Schola.

#conferències #història #catalunya #agenda #gratis #Rubí #patrimoni

El corresponsal de Libération a la UE denuncia en públic pressions de Madrid per un acte amb Mas #NouEstat

dijous, 27 d’abril de 2017



El corresponsal del diari Libération a Brussel·les, Jean Quatremer, ha denunciat públicament avui haver rebut pressions de Madrid per haver acceptat de presentar l'acte que avui fa l'ex-president de la Generalitat a la capital europea per parlar del futur de Catalunya i del procés cap a la independència. 'Quan vaig acceptar de participar en aquest diàleg, em van trucar de Madrid preguntant si sabia què feia', ha dit el periodista tan bon punt ha començat l'acte.

L'acte, organitzat a la seu de la delegació de la Generalitat a Brussel·les, ha estat una conversa entre Quatremer, un dels periodistes amb més experiència a la capital europea, i Mas. Mas s'ha centrat a defensar els arguments 'democràtics' a favor d'un referèndum, ha negat que l'independentisme sigui un moviment 'egoista' basat en arguments purament econòmics i ha afirmat que la Unió Europea no entén que Espanya respongui al procés català amb tribunals.

Mas ha afegit que si Catalunya aconsegueix fer un referèndum amb una participació 'raonable' i sense violència serà una gran victòria: 'Per a nosaltres, com a nació que som, és més important el fet democràtic, el principi de l'autodeterminació, que no pas el fet concret de la independència', ha dit. Però ha destacat, això sí, que una part important del país vol crear un estat propi.

'Un referèndum seria un servei remarcable a la democràcia, també la de la Unió Europea', ha dit. I ha volgut enviar el missatge que Catalunya és 'un país petit, cívic, pacífic, que no vol violència i que té aspiracions de futur'. Ha dit que si el sí guanya en el referèndum, immediatament es demanaran negociacions amb l'estat espanyol i la UE per parlar de la separació. Amb tot, ha advertit que si Catalunya declara la independència sense haver assolit cap acord amb Espanya, l'estat espanyol perdrà el 20% del PIB i mantindrà el 100% del deute: 'I això esdevindrà un problema per a l'euro.'

L’ANC exigirà proclamar la independència si Espanya impedeix el referèndum #DretaDecidir #NouEstat



L'ANC arriba a l'assemblea general d'aquest cap de setmana a Granollers amb una proposta de full de ruta que manté la determinació de proclamar la independència en cas que l'estat espanyol impedeixi el referèndum. I aquesta proclamació, en una eventual intervenció de la Generalitat o inhabilitació dels principals càrrecs públics, la faria efectiva o bé el parlament o bé l'Assemblea d'Electes de Catalunya. El text d'aquesta ponència política es votarà dissabte sense que hi hagi per primera vegada cap esmena viva. De les 107 esmenes que es van presentar al full de ruta, seixanta s'han acceptat directament; trenta s'han acordat per transacció i disset finalment s'han retirat.

L'ANC preveu al full de ruta que la inhabilitació del president, del govern o del Parlament de Catalunya impliqui l'activació de l'Assemblea d'Electes de Catalunya (Aecat). 'Arribat el cas que el govern o el parlament no puguin exercir lliurement les seves funcions, l'Aecat assumirà la màxima representació legítima, sobirana i institucional de Catalunya per completar el procés d'independència.'

És a dir, l'ANC proposa que sigui l'Assemblea d'Electes que dirigeixi el procés institucional en el supòsit d'intervenció de l'autonomia, i que assumeixi aquestes funcions: 'Realització d'un referèndum, capacitat per a proclamar la independència, confecció, aprovació i sanció de les normes jurídiques de la nova legalitat i convocatòria immediata d'eleccions constituents.' Al full de ruta inicial, no es preveia pas que l'Assemblea d'Electes convoqués el referèndum en la hipòtesi que preveu 'una ingerència' del govern espanyol abans no s'aprovi la llei de transitorietat jurídica i de la convocatòria del referèndum.

La tercera situació hipotètica que preveu l'ANC –la primera és la realització del referèndum tal com preveu el govern català– és la ingerència posterior a l'aprovació de la llei de transitorietat jurídica, per exemple, amb mesures coercitives que impedissin de fer el referèndum.

En resum, doncs, tal com ja preveia inicialment la proposta del secretariat, 'la proclamació efectiva de la independència' hauria d'arribar, o bé per un sí majoritari a la independència de Catalunya en el referèndum o bé 'de manera directa des del poder legítim de Catalunya', representat pel parlament o l'Assemblea d'Electes, en cas de 'l'impediment coercitiu de fer el referèndum i/o la supressió d'alguna de les institucions de govern catalanes, en exercici del dret a l'autodeterminació'.

La referència als Països Catalans

Una de les novetats que presentava la proposta inicial de full de ruta que va fer pública el secretariat de l'ANC era la voluntat de treballar 'perquè la constitució catalana reconegui el dret de ciutadania de totes les persones dels altres Països Catalans que la sol·licitin.'

El País rectifica un titular que manipulava les paraules de Lluís Llach però no demana perdó




El diari espanyolista El País ha rectificat el titular polèmic sobre Lluís Llach i n'ha retirat les cometes. Ahir el diari va atribuir a Llach unes paraules que ell no havia dit. En concret, va encloure entre cometes –i, doncs, va fer dir a Llach– una frase que no va havia estat reproduïda textualment. El titular era aquest:

Això era una manipulació de les paraules de Llach i, a més, violava el llibre d'estil d'aquell diari, tal com ha explicat el director de VilaWeb, Vicent Partal, en l'editorial d'avui. El periodista que va redactar l'article, Cristian Segura, ha explicat a Twitter que les cometes s'havien 'escolat' ahir a la tarda i que ja s'han corregit. 

La manipulació feta pel diari El País ha originat un gran debat polític i una munió de mostres de solidaritat amb Lluís Llach. Avui tots els diputats independentistes l'han aplaudit arran de l'atac de Xavier García-Albiol, que es fonamentava en l'article d'El País. El diari no ha explicat l'error ni ha demanat disculpes als lectors en cap moment.



JxSí i la CUP encarrilen la reforma del reglament del Parlament per agilitzar la desconnexió #NouEstat

Enmig de dures crítiques de l'oposició espanyolista, les formacions independentistes Junts pel Sí i la CUP han fet aquest dimecres un pas més per garantir-se la via de la desconnexió exprés. Els 72 vots dels independentistes han tombat les esmenes a la totalitat presentades per la resta de grups -avalades per 62 diputats- i han fet prosperar la proposta de reforma del reglament del Parlament, que preveu incorporar els canvis pertinents per poder tramitar per lectura única -és a dir, en un sol debat si així ho autoritza la mesa, on Junts pel Sí té la majoria- la llei de transitorietat jurídica. Aquesta és, segons el full de ruta del Govern, la llei clau per passar de la legalitat espanyola a la catalana i convocar el referèndum sense acord amb el govern espanyol.

Amb aquesta tramitació ràpida, es dificultaria que el Tribunal Constitucional (TC) o el govern espanyol poguessin torpedinar-ne l'avenç. Tot i això, fonts de la coalició sobiranista apunten que aquesta és només una de les opcions per tirar endavant la norma que ha de permetre la desconnexió amb la legalitat espanyola, a l'espera que una eventual victòria del sí al referèndum certifiqui la culminació de la independència.

Un periple parlamentari polèmic des del principi

A hores d'ara, les proposicions de llei només es poden tramitar per lectura única a proposta del Govern o per consens de tots els grups a la mesa o la junta de portaveus. Ara que la proposició de llei per reforma el reglament del Parlament es debatrà en comissió, Junts pel Sí i la CUP defensaran que a petició de qualsevol grup del Parlament es pugui tramitar de forma ràpida un text normatiu. Catalunya Sí que es Pot ha estat l'únic grup que fins ara ha assegurat que sí participarà en aquesta comissió. A més del Congrés dels Diputats, deu dels altres setze parlaments autonòmics incorporen la possibilitat que a petició d'un grup pugui ser tramitada per la via ràpida una proposició de llei.

El periple parlamentari d'aquesta reforma del reglament ha estat polèmic des d'un principi. Primer perquè Junts pel Sí es va veure forçat a corregir un defecte de forma a l'hora de plantejar-la a la mesa. I després perquè el tret de sortida de la proposta de reforma es va fer en una ponència conjunta que va durar 15 minuts i en la qual només van participar Junts pel Sí i la CUP perquè la resta de grups han acusat des del principi els independentistes de buscar "coartar" el debat. La trifulga va ser major quan durant el tràmit per crear aquesta ponència conjunta quan el president de Junts pel Sí, Jordi Turull, va demanar a la mesa del Parlament que revisés si es pot imposar "el règim sancionador" als grups que renunciïn a participar-hi.

L'oposició carrega contra la "retallada" del debat parlamentari

La crispació s'ha fet extensiva al debat parlamentari, especialment agitat en aquest ple per les declaracions del diputat Lluís Llach sobre una hipotètica sanció als funcionaris que no compleixin la llei de transitorietat. L'oposició en bloc ha carregat contra Junts pel Sí i la CUP perquè, segons el seu parer, el que busquen amb la reforma del reglament és "retallar" el debat parlamentari.

Malgrat que el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, ha considerat que "cap grup" es pot veure "perjudicat" per una reforma que té un esperit "democràtic", Ciutadans, PSC, PP i Catalunya Sí que es Pot -que havien presentat una esmena a la totalitat- no han donat treva. Durant el reguitzell de crítiques s'ha pogut sentir des del president de CSQEP, Lluís Rabell, titllant d'"insult a la intel·ligència" la reforma, a la del portaveu del PP, Alejandro Fernández, que ha acusat els independentistes de fer ús d'un "totalitarisme identitari". El dirigent popular ha apel·lat als orígens dels règims autoritaris europeus de segle XX i ha comparat la reforma del reglament amb Nicolás Maduro. "Estan fent la transició cap a un sistema que no té res de democràtic", ha ressaltat Fernández, que ha demanat als independentistes que "perdin tota esperança" perquè el "totalitarisme identitari" no guanyarà.

Més suau en les formes però igual de contundent en el fons, el dirigent de Ciutadans i vicepresident segon de la mesa del Parlament, José María Espejo-Saavedra, ha acusat Junts pel Sí i la CUP de voler "canviar les regles del joc enmig d'un partit que estan perdent" perquè, al seu parer, no tenen ni majoria social ni de vots.

En nom del PSC, la diputada Eva Granados també ha lamentat la iniciativa plantejada pels grups independentistes, que ha qualificat com el "súmmum del nyap del processisme". Granados ha firmat que els socialistes se senten "preocupats i tristos" perquè la reforma del reglament "rebaixa el prestigi de la institució". "Està en qüestió la qualitat democràtica del Parlament", ha afirmat.

Anna Gabriel (CUP): "Cal agafar martells per rebentar candaus"

La CUP ha volgut posar en evidència que, en realitat, el problema de l'oposició és que no està disposat a debatre sobre la convocatòria del referèndum. La dirigent anticapitalista ha argumentat que el problema no és la tramitació per lectura única sinó que no s'està disposat a "assumir un debat de calat democràtic altíssim" que comporta la convocatòria del referèndum. "Alguns l'únic que busquen es dirimir el conflicte de la mà del TC. Independentment de la via, ja tenen decidit denunciar-nos per aquesta qüestió", ha sentenciat. Gabriel ha conclòs la seva intervenció deixant clar que si cal una lectura única per tramitar la llei del referèndum, l'assumiran; però que també, i en resposta a una expressió de Ciutadans, si cal agafaran "martells per rebentar candaus". 

La Vanguardia segueix manipulant els resultats de les enquestes i fent campanya espanyolista diària

dilluns, 17 d’abril de 2017

La manipulació de La Vanguardia: El Sí (51,3%) triomfa a Turquia, però a Catalunya no. Segons l'enquesta de la capçalera del Grup Godó, el sí guanyaria a Catalunya amb un 51,3% però ho amaguen a la portada a diferència del resultat del referèndum turc

Tres quartes parts dels catalans donen suport a la celebració d'un referèndum per la independència. L'estudi, elaborat per GAD3, revela que, pel que fa al sentit del vot el 41,9% (51,34% en dades de referèndum) dels enquestats votarien 'sí' a la independència, davant el 39,7%(48,65%) que votaria 'no'. Destacable el 9,1% que afirma que no participaria al referèndum, mentre que un 9,3% es mostra en aquests moments indecís sobre el que faria.

La mateixa portada del diari els deixa retratats, malgrat que el referèndum turc ha comportat moltes queixes de manca de garanties democràtiques, el diari del Grup Godó ho considera un triomf, mentre que l'enquesta encarregada pel diari en el cas d'un referèndum a Catalunya amagant la victòria del sí a la independència, amb un resultat del 51,34%, que segons La Vanguardia a Turquia i sense garanties ho consideren un triomf.  

Manuel Manonelles assegura que Suïssa veu amb simpatia la independència de Catalunya



Manuel Manonelles (1975) acaba de ser nomenat delegat de la Generalitat a Ginebra. S'ocuparà de les relacions amb les institucions de la Confederació Helvètica i també amb els organismes multilaterals que han fet d'aquesta ciutat suïssa la seu de la diplomàcia mundial. Manonelles s'ocupava fins ara de la Direcció General d'Afers Multilaterals i Europeus del Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. Per tant, coneix perfectament la matèria que haurà de treballar des de Ginebra. En aquesta entrevista explica quins són els organismes prioritaris instal·lats a Ginebra i quina relació hi té actualment Catalunya. També explorem la reacció que poden tenir aquests organismes internacionals en cas d'independència de Catalunya, a més de la predisposició del govern i del parlament suïssos a fer de mitjancers en el conflicte amb l'estat espanyol.

—Què hi aneu a fer a Ginebra?
—Hi obrirem una delegació del govern que pretén treballar en dos grans àmbits. Per una banda, cal consolidar allò que el govern ja fa actualment, però ordenar-ho i potenciar-ho més. El govern de Catalunya ja fa anys –i aquests últims anys amb més força– que té una acció en l'àmbit multilateral. És a dir, l'acció exterior a través dels organismes internacionals. Les Nacions Unides, el Consell d'Europa… Ginebra és la primera ciutat del món en nombre d'organitzacions internacionals. I és un espai privilegiat per a fer-hi aquesta mena d'activitat. Catalunya fa més de trenta anys que col·labora amb la UNESCO, que és a París; fa més de deu anys que participa en les COP, les conferències sobre el canvi climàtic; tenim una delegació de l'Organització Mundial de la Salut a Barcelona, amb la qual també col·laborem. I hi ha molts catalans que treballen i tenen papers destacats en aquestes organitzacions.

—Hi aneu a impulsar aquesta activitat?
—La tasca principal de la delegació serà potenciar i reforçar la presència de Catalunya en tots aquests organismes internacionals per participar en els debats globals i, especialment, aquells que tenen efectes directes en l'interès del nostre país. Tot això ho fem perquè hi creiem i perquè la societat ens ho demana. Demostrarem a la comunitat internacional –que no són tan sols els estats– que som un actor creïble i amb capacitat de contribuir a donar resposta als grans desafiaments globals. Aquest element és essencial per a reforçar la credibilitat com a actor internacional.

—Parlàveu de dos grans àmbits…
—Sí. La delegació de Ginebra també mantindrà la relació amb la Confederació Helvètica, que fins ara s'havia fet molt be des de París. També reforçarem aquesta presència davant les institucions suïsses. A Suïssa hi ha una comunitat catalana important. I hi ha una relació molt important en l'àmbit del turisme, dels fluxos d'inversió, en comerç… Potser no som prou conscients de l'intens entramat de relacions econòmiques que hi ha entre Catalunya i Suïssa. Em refereixo evidentment a relacions que responen a fets de l'economia real… No pas a altres aspectes que la gent podria pensar. També és un país que té un gran potencial en investigació i recerca i això ens ha d'ajudar.

—Quina diferència hi ha entre les relacions amb un estat i amb aquests organismes internacionals?
—Es diferencia per la multiplicitat d'actors amb què et relaciones. La diplomàcia multilateral permet de tenir una capacitat d'acció i de visibilitat molt superior amb una inversió relativament menor. Tots els actors internacionals són presents a Ginebra. Si treballes a l'Organització Mundial de la Salut, tens tractes directes amb tots els països del món. Si presentes Catalunya com un país d'avantguarda en qüestions de salut i ho fas a Ginebra, hi ha molts més actors que reben el missatge que no pas en una relació bilateral. Això no vol dir que les relacions bilaterals no siguin importants. Són crucials. Però són dimensions diferents. Ginebra ens obliga també a tenir capacitat d'acció en àmbits molt diversos. Hi treballarem qüestions de salut, de canvi climàtic, de propietat intel·lectual, de drets humans, de refugiats, de telecomunicacions, de recerca…

—I per què us han escollit?
—Ah… Això ho saben el conseller i el president. Fa poques setmanes vam anar a Ginebra per identificar possibles seus per a la delegació i vaig recordar que ja feia vint anys que hi anava de manera força constant. No és l'únic entorn que conec. Fa vint anys que treballo en l'àmbit de les relacions internacionals amb les Nacions Unides, amb l'OCDE, amb la UE… Suposo que hi ha una qüestió de confiança en el meu nomenament, però així mateix hi ha una experiència acumulada que també hi deu haver pesat.

—De fet, ja dirigíeu les relacions multilaterals des del Departament d'Acció Exterior… Què canviarà pel fet de ser sobre el terreny?
—Ser allà té una importància molt gran. I crec que ho hem fet amb l'ordre adequat. Vull reivindicar que fa tres anys el govern d'aleshores va decidir que Catalunya havia de preparar-se per passar de la política d'acció exterior en clau de regió a una política d'acció exterior integral. Es va crear la Direcció General d'Afers Multilaterals i Europeus per escometre una acció exterior amb mentalitat gran. Després d'aquests anys d'establir bases, ara és lògic que traslladem aquesta acció a la plaça més important de la diplomàcia multilateral. Això ha de tenir un efecte multiplicador.

—Més enllà de les organitzacions sectorials de les Nacions Unides, es podrà fer una acció més política d'aproximació a l'organització amb contingut sobiranista?
—Les Nacions Unides són un instrument clau. A Ginebra hi ha l'àmbit sectorial de l'ONU. Hi ha l'Alt Comissionat pels Drets Humans, la Unió Internacional de Telecomunicacions, l'OMS, l'Organització Internacional del Treball… Totes aquestes organitzacions són de les Nacions Unides. Veiem clar quin és el nostre paper en el context de Ginebra i veiem clara la centralitat de la nostra acció en relació amb les Nacions Unides.

—Catalunya és reconeguda oficialment per aquests organismes?
—Aquestes organitzacions són molt respectuoses amb l'status quo. I a la vegada són molt pràctiques. Són molt respectuoses amb l'status quo perquè fan allò que els seus membres volen. I els membres són estats. No ens hem d'enganyar pensant que les coses són diferents. Paral·lelament, també són pràctiques. Tenen necessitats de finançament, de coneixements tècnics, de centres d'especialització… Volen tenir incidència a tot arreu. I aquí és on ens podem entendre fàcilment. És important que en aquest terreny es demostri la seriositat de l'acció exterior catalana. I que s'entengui que Catalunya és una solució i no un problema. Catalunya està disposada a aportar solucions als grans desafiaments globals. A més, en alguns àmbits específics, hi pot contribuir a l'avantguarda i la comunitat internacional ho agrairà.

—En podem esperar res, d'aquestes organitzacions quan passi allò que s'ha anunciat per a aquest setembre?
—Jo seria molt realista, en aquest sentit. Nosaltres demanem neutralitat positiva. I la gran decisió l'hem de prendre els ciutadans de Catalunya. Segons quina decisió prenguin els ciutadans, no caldrà complicar-se més la vida… Si algú espera que la gran resposta vingui d'aquestes institucions, en sortirà decebut. Però és molt bo que estiguin ben informades de la situació. És bo que en tinguin la nostra versió, perquè n'hi ha que expliquen la seva des de fa molt temps. I, evidentment, això forma part de la tasca que tots els delegats hem de fer des de les nostres funcions.

—Ja sabem com actua l'estat espanyol contra l'acció exterior de Catalunya. Esteu preparat per a aquest combat en un lloc tan decisiu com Ginebra?
—Ja fa dos anys i mig que sóc en aquest govern i això ho hem gestionat i ho continuarem gestionant. Espero que en aquells aspectes que siguin de benefici mutu trobem espais de col·laboració. Si no, ja trobarem la manera de treballar. Compteu que l'any passat la principal aportació de fons no regulars a l'Alt Comissionat de l'ONU des de l'estat espanyol la va fer Catalunya. I el govern espanyol va córrer a apuntar que havien donat més diners. Hi va haver la batalla per posar un asterisc al document i indicar a sota que havia estat la Generalitat de Catalunya. I es va acabar posant. Jo en vaig dir la batalla de l'asterisc i la vam guanyar. Mirarem de gestionar-ho de la manera més civilitzada possible.

—Un futur estat català tindria un ingrés fàcil i ràpid a les Nacions Unides?
—El procés d'ingrés a l'ONU és molt definit i delimitat. Però jo entenc que no serà la primera cosa que haurem de fer. El segell de l'ONU pot entendre's com la consagració final del reconeixement. Encara que formalment tampoc no ho és, perquè hi pot haver estats membres que no et reconeguin i això no impedeix que també en puguis ser membre. N'hi ha uns quants casos, d'aquests. Però sí que és una mena de consagració final de la realitat d'un estat. Aquest serà un dels grans desafiaments, quan sigui l'hora. Però quan arribem a aquest estadi ja haurem resolt qüestions que es jugaran en un altre camp. Un camp europeu. La qüestió del reconeixement i l'ingrés a organismes multilaterals com a estat passa primer per l'escenari europeu. Amb tot, establir complicitats més enllà d'Europa ajudarà molt.

—Quin valor té per a Catalunya el Consell d'Europa? El CATN el considerava prioritari en un dels seus informes…
—El Consell d'Europa és una institució estratègica per a Catalunya. I ho és en qualsevol context. En l'actual, evidentment hi té un paper molt important perquè és un espai de reconeixement políticament molt significatiu. També és cert que el Consell d'Europa passa en aquest moment una crisi molt dura. Per la situació de Rússia, amb la capacitat de vot a l'assemblea suspesa; la situació de Turquia va en la mateixa direcció… El Consell d'Europa no és ara aquell espai de promoció dels drets humans i dels principis polítics que havia estat fa uns anys. Per a Catalunya és important pel moment que vivim, però cal saber que el nostre país fa molts anys que treballa en el Consell d'Europa.

—En quins projectes?
—Per exemple, el carnet jove, que tothom coneix, és un programa del Consell d'Europa. I Catalunya hi va participar des del primer dia amb un acord parcial del Consell i amb un mecanisme particular que fa que tinguem una presència molt similar a la dels estats. I Catalunya participa en més acords parcials del Consell. Tornem a parlar d'una institució que té una dimensió política controlada pels estats i un conjunt d'activitats amb sentit més pràctic. Catalunya ja hi té una presència, que serà més gran si depèn de nosaltres.

—Dels fets ocorreguts darrerament a la Comissió de Venècia, que és un organisme del Consell d'Europa, quina lliçó n'hem de treure?
—Per una banda, una visió de realisme. La Comissió de Venècia és un òrgan que ha de merèixer tot el respecte, però no podem oblidar que és format per representants estatals suposadament independents. Però ja sabem que aquesta independència no sempre és entesa de la mateixa manera per tots els estats. Molts dels membres són membres dels tribunals constitucionals dels seus països. Per tant, tenen una visió de la justícia constitucional molt particular. Però fins i tot en aquest context, en què el respecte a les decisions dels tribunals constitucionals de cada país es considera sagrat, veiem com Espanya surt de l'última reunió en una llista acompanyant Turquia, l'Azerbaitjan, Polònia, Armènia o països d'aquesta naturalesa –i no hi tenim res en contra, però ja sabem quins en quins contextos institucionals es troben. Això demostra que Espanya no és en el context institucional que li pertocaria. Que una institució tan respectuosa amb l'actuació dels governs, dels tribunals constitucionals, acabi constatant que hi ha un problema important a Espanya ens ha de fer pensar.

—Després de Londres i Zuric, Ginebra és la tercera ciutat financera més potent d'Europa. També haureu de fer-hi feina, en aquest sector?
—Doblement. Perquè, a banda de Ginebra, també tindrem Zuric. Són dos centres financers de primer nivell. Hi ha una tasca que s'ha de fer conjuntament amb Acció [l'organisme de promoció econòmica i comercial exterior de la Generalitat], tenint en compte que no té oficina a Suïssa. La dimensió financera té una importància clau i restarem a la disposició del nostre govern per a allò que necessiti. I no hem de passar per alt que a Basilea hi ha el Banc Internacional de Pagaments. I això pot ser molt important pensant en un futur pròxim si pensem en qüestions com la renegociació del deute públic i. Mirarem de donar-hi suport des d'aquesta perspectiva.

—El govern i el parlament de Suïssa s'han mostrat disposats a fer de mitjancers si Catalunya i Espanya ho volen. Ja teniu la feina avançada…
—Per sort, a nosaltres no ens ha sorprès, aquesta disposició. Perquè respon a una idiosincràsia molt pròpia d'aquell país. Però també a una acció del govern. Amb una feina del delegat a París, que fins ara s'ocupava també de Suïssa, i d'una comunitat catalana molt activa. Hi continuarem treballant. Tenir una delegació amb presència física dins el país ens ajudarà encara més.

—I aquesta disposició a fer de mitjancers és viable?
—S'ha de partir de la base que tan sols hi ha mediació quan les dues parts en conflicte ho accepten. La nostra part no tindria cap inconvenient a acceptar aquesta proposta. Però l'altra part no sembla que ara mateix sigui un seguidor diligent d'aquesta idea. Som conscients d'aquest fet i som conscients que aquesta predisposició ve del govern suís i de més institucions presents al país. Des d'una posició de responsabilitat, el nostre govern ho treballa i ara tindrà capacitat de treballar-ho més. Suïssa pot ser una referència per a nosaltres des d'una perspectiva democràtica. És lògic que des de Suïssa hi hagi simpatia amb allò que Catalunya vol exercir en aquest moment. Però tampoc no demanem la lluna en un cove. El realisme és la base de l'actuació diplomàtica.


#entrevistes

Sergi López: ‘Vull una Catalunya independent’



L'actor Sergi López (1965) torna als teatres de Catalunya per reestrenar dues obres que fa anys que fa rodar: Non Solum i 30/40 Livingston es podran veure al Teatre Poliorama de Barcelona. Per parlar-ne, López rep VilaWeb dins el camerino del teatre i, ple de vitalitat, s'aixeca, actua, riu i es posa seriós durant més de quaranta-cinc minuts que recordarem. És un home reconegudíssim a l'estranger (és l'únic actor de cinema no francès que ha guanyat el Cèsar, per exemple) i també és un home fortament polititzat. Va tancar les llistes de la CUP a les eleccions del 27-S. L'entrevista, doncs, no tracta pas de teatre i prou.

—Les obres que feu, les reestreneu a Europa, l'Amèrica del Sud, etc. Hi ha diferències entre el públic?

—Sí que n'hi ha. Aquí tinc la sensació que la gent em coneix, també més personalment. El de la CUP, els Pastorets, mig pagès. A França em coneixen més del cinema i em tenen més respecte. Com més al sud, el públic reacciona més intuïtivament. De seguida hi ha rialles. A París, quan començava el Non Solum, que és un començament de vodevil barat, no reia ningú, tu. La segona brometa, res. Collons. I a la tercera, un reia. Un que riu! Però el del costat li salta: Xxxxtttt [riu]. Al nord els costa més d'arrencar i entrar a dins, però quan ho fan i els portes a la penetració anal, o als insults, i vas més lluny, també veus que t'acompanyen més que aquí. Aquí: hosti que divertit! Allà, en canvi, ho lliguen amb Camus i més filòsofs. Em recorden el Jorge Picó, l'home amb qui escric aquestes obres. Un home il·lustrat, universitari, amb carrera. Jo no sóc tan il·lustrat ni culte. Més intuïtiu que res més. La gràcia és que ens inspiréssim mútuament.

—Us he vist treballar en català, castellà, anglès i francès. L'idioma canvia la manera d'interpretar?

—És un gran tema. La primera pel·lícula que vaig fer en francès no entenia tot el que deia. I si no ho controles, passa una cosa curiosa. Mira, si et diuen que en croat es diu 'terberebacarfintxi', com que no t'ho creus ni tu mateix, no tens més collons que fer-ho notar d'una altra manera, més enllà de la paraula. T'obliga a actuar. A buscar una cosa a dins, més que centrar-te en la superfície. Ara, també és veritat que amb el francès ja no em passa. M'hi sento còmode, després dels anys.

—I en castellà?

—A partir del Laberinto del fauno, més còmode. Vaig fer un curset per treure'm una mica l'accent català, que no m'agradava. És ben curiós, això. Tota la vida amb la cançó que l'accent català no agrada gaire: vas per Espanya i no acaba de fer el pes, i en canvi vas a França, amb accent català, i et diuen: oh, quin accent més encantador. Què passa, aquí? En castellà ara m'hi sento còmode i m'he tret els accents i els complexos. I amb l'edat, t'acaba important molt poc. Tens la panxa que tens i l'accent que tens.

—Ara presenteu dos espectacles en un, al teatre. Non Solum i 30/40 Livingston.

—Nosaltres la bomba que volem fer esclatar és 30/40 Livingston. I tothom ens demana Non Solum. Perquè quan vam estrenar aquí el 30/40, l'any 2011, va tenir un naixement més traumàtic. Només tres crítiques. Tres. I totes tres eren: quina merda que han fet aquest paios. Però vam fer ronda, i després hem fet Avinyó i París –de febrer a maig–: quaranta espectacles a França. I ara està en el seu millor moment. Ens hi reconeixem molt. És còmic i estrany, difícil d'explicar i molt fàcil de veure. Molt irreverent. És polític. És ideologia i alhora absurd.

—I de què tracta?

—Tracta de moltes coses. És un al·legat contra el patriarcat. És un paio que n'escapa, i l'acaba reproduint. Dir això sona malament, perquè també hi ha una cosa poètica, estranya. Necessitàvem un títol que no fos 'El Josep quan es va trobar amb el cérvol'. Ens feia falta un títol inspirador, estrany, marcià.

—I el 30/40, d'on surt?

—El 30/40 surt del tennis. El tennis hi té un pes important, a l'obra. Quan parlo amb mon pare, per exemple, mira tennis. I és un jutge. I al tennis hi ha jutges. I jo m'acabo convertint en un jutge. No! El tennis per a nosaltres també són les regles, els límits, les línies, les lleis, fins on es pot desobeir. No ho diem, però es llegeix. Hi ha un jutge que acaba essent un fatxa que va dient 'No, he dit que no i és que no!' Fa com riure. El 30/40 és com la civilització.

—I el 'Livingston', té a veure amb el famós explorador?

—No es diu en cap moment. La idea és que jo vaig a veure mon pare i li dic: Pare, plego. Deixo la feina, ho deixo, vull anar a viure a pèl a la selva, a ser jo de veritat, el jo natural. És el Livingston de fer el tomb a l'Àfrica.

—I el pare, content?

—Mon pare és treballador de la Pirelli, obrer, no té estudis i justament no se sent al·ludit [riu]. I pensa que, al final, són obres que fan riure.

—Un dia els vostres fills vindran i us diran: prou teatre i prou cinema. No m'interessa gens! Adéu!

—Ja m'ho han dit. Però sóc dels que crec que has de cagar-t'hi una mica, en tot això, i dir: deixa'm en pau, sí.

—Veig que considereu Picó un home important. Sou coneguts des de fa anys i ara escriviu a quatre mans.

—Molt important. Molt. I és curiós, també. S'ha fet sol, gairebé, això. Vam estudiar junts a París i no ens vam fer gaire amics, allà, sincerament. Ell és valencià i té educació castellana. Gens indepe. Justament. I gens tanoca. Gens. Té un sentit de la justícia social fabulosa. Però l'independentisme no l'entén. Quan conec els seus pares, Vicent i Amparo, a mi em parlen valencià. I a ell en castellà! El vaig conèixer a París, al vestidor. Jo hi anava de matí, i ell de tarda. I quan em canviava per anar-me'n li dic: 'M'han dit que ets valencià, tu, oi?' I em diu: 'Yo soy valenciano, sí.' I vaig pensar: 'Entesos, adéééu. Quin nen.' Però ell es va fer molt amic de l'Helena Pla, de Vic, padrina de mon fill. I l'Helena treballava amb mi i vivia a Vilanova. I és l'Helena que diu: vosaltres hauríeu de treballar junts. I jo ja li veia una qualitat. És un home que és llarg. I durant un temps va fer amb una companyia de titelles, moviment i objectes, un espectacle amb què vaig al·lucinar. Qualitat number one. Vam trobar que sí, que ens alimentàvem l'un amb l'altre.

—Diu que voleu fer un obra sobre Cruyff i democràcia, ara, amb Picó?

—Mira, jo em sento còmode amb la idea d'ignorant. És el meu paper. Ell és molt més intel·lectual. I hem cavil·lat sobre aquesta idea. El Jorge Picó em parla de pensadors clàssics. I pensem en la idea del diàleg, ara que és tan clar que és tan necessari. I veure per què és tan difícil. I ell em cita Habermas i l'estructura del diàleg, i jo em quedo bocabadat i li responc: a veure, em parles d'un 4-3-3? Perquè això que dius és com el futbol total. El que deia el Cruyff. I ell, amb la boca oberta. Mmm? No en té ni puta idea, de futbol. I als seus ulls jo sóc un superexpert en futbol. I ell, en filosofia i en tot. Perquè és veritat: s'ho ha llegit tot. Però quan jo li parlo del Cantonà, o de l'Hugo Cholo Sotil. I ell em diu: Hugo Cholo Sotil, qui són aquests tres? [Riu.] Ja veurem on anirà. Això és per on comencem. Però ja ho veurem. I potser això del futbol es queda aquí.

—Acabeu de rodar un film amb Recha. Us enteneu, veig.

—Ara hem fet una pel·lícula que es diu La vida lliure, nom sospitós, situada l'any 1918 a Menorca. Hi ha un pelut que té accent català. Aquest sóc jo. Marc Recha és un animal molt curiós i molt peculiar. No absent de conflicte, per dir-ho d'alguna manera, amb si mateix i amb l'entorn. I al mateix temps supersensible. És un paio que agafa la càmera dels collons, grava el vent i unes herbes i et preguntes: unes herbes, ara? De debò? I t'ho mires, i… Fill de puta, com ho fas? Ho admiro i em fascina. El paio et grava una platja i penses: i què? Una platja bonica sí. I? I veus que canvia el pla, se'n va uns metres més enllà i l'ha clavada. Per què té aquest talent? Doncs el té. Té talent fins i tot malgrat ell. El desborda.

—Canviem de tema radicalment. Us vau presentar a les llistes de la CUP al parlament l'any 2015. Content de com ho ha fet la CUP?

—Doncs sí. També amb tot allò en què s'ha equivocat. Trobo que sempre s'han equivocat en coses que no són sospitoses. S'han equivocat, potser, perquè l'assemblearisme és molt complicat, perquè és molt difícil d'organitzar-se. Però continuo pensant que una formació com la CUP, que pensa que el fet que la CUP continuï o no és insignificant, trobo que és indestructible. És un gran trumfo. No ho veig enlloc més, ni en cap altre partit. De fet, que tota la cosa municipalista, ateneus, societat civil, que no tots votaren la CUP, però és d'on surt, això és un patrimoni que el país té, encara que la CUP s'enfonsi. Sempre ho dic: m'he manifestat per la CUP, i els de la CUP ni els conec. Conec l'Arrufat, que és de Vilanova, i al David el conec perquè hi he parlat quatre vegades.

—No heu rebut cap cleca per haver donat suport a la CUP?

—No. Perquè penso que una de les coses importants de la CUP és créixer amb el pensament crític. I em dol a vegades quan trinxen massa la CUP. I a l'inrevés, que a vegades la CUP trinxa massa la gent del PDCat. Trobo que entre tots no ens hauríem de fer mal. Després és molt difícil fer ponts si ara t'insultes. Pactar amb algú que et diu traïdor a la pàtria? Penses: pàtria, quina pàtria? Perquè, és clar, aleshores és quan m'emprenyo jo. La pàtria me la foto pel cul. Me la passo pels ous, la idea de pàtria, la Moreneta, la bandera i el Déu que ho va parir. I hi acabaries a hòsties. I és quan dius: a veure, un moment. No diem que tenim un espai enorme, que serveix per a alguna cosa, que la independència és una oportunitat d'or perquè les coses canviïn? Jo trobo molt exagerats els altaveus contra la CUP, i també contra els altres.

—Dit això, crec que tots plegats ho fan bastant bé, ara. Començant per Puigdemont.

—Ara es veu que no tot CDC és el Mas, per exemple. Finalment sembla que potser teníem raó. Perquè va haver-hi un moment que es va dir: sense el Mas què farem? I jo no entenia res. Com pot ser que un poble que té aquesta potència pugui fer cas d'aquesta idea? Ni el Mas, ni el Mis, ni l'Arrufat. Aquí la potència és que som un poble. No ho atribuïm a un sol paio, si us plau. De mica en mica hem de ser murris. Hem de fer discursos que vagin més enllà dels teus. Jo sóc indepe des de petit, i fàcil de convèncer. Però a la colla dels comuns, hi ha gent amb esperit transformador. I els dic: de veritat que et quedaràs al marge d'això? De veritat? Votaràs que no a la independència? Els hem dir: paios, que teniu un lloc que t'hi cagues, que és una oportunitat que al·lucines! Que no veus que és una oportunitat? Diràs que no perquè primer hem de pactar? Pactar amb? Esperar què? Que Extremadura, Múrcia, Castella et digui endavant? Endavant on? Si jo fos andalús seria del SAT. I penso que si volgués transformar Espanya voldria que es fes el referèndum perquè passés alguna cosa. El federalisme el trobo una enganyifa de collons. Les paraules, com enganyen! Democràcia. Federalisme. Jo sóc el primer federalista. Ara, de tu a tu, eh. Federalista? Sí, però primer Catalunya independent. I que Espanya peti d'alegria. Pim pam, amb un somriure, fotem neteja aquí. I si els pobles ibèrics es volen federar, que es faci. Serà més fàcil que amb Alsàcia. Tenim lligams. Federem-nos, però de tu a tu.



#artistes #cinema #catalunya #entrevistes #radar

Espanya, a la cua en independència judicial segons els ciuitadans de la EU

dimarts, 11 d’abril de 2017

Un 60% dels ciutadans consideren dolenta o molt dolenta la independència judicial espanyola

L'estat espanyol és el tercer estat de la Unió Europea amb una pitjor percepció d'independència judicial, segons l'informe sobre la situació de la justícia a la UE publicat avui per la Comissió Europea. Un 60% dels ciutadans consideren dolenta o molt dolenta la independència judicial espanyola, i un 49% ho atribueixen a les ingerències de la classe política als tribunals.

Només Eslovàquia i Bulgària tenen una percepció pitjor que Espanya, tot i que hi ha més ciutadans a l'estat que a Bulgària que veuen interferències polítiques en els judicis: un 49% respecte a un 44%. El rànquing el lideren Dinamarca, Finlàndia i Àustria, on més d'un 80% dels ciutadans consideren bona la independència de la justícia.

http://www.vilaweb.cat/noticies/espanya-tercer-estat-de-la-ue-amb-una-pitjor-percepcio-dindependencia-judicial/

Fillon assegura que la independència de Catalunya no és cap tabú.

dissabte, 8 d’abril de 2017

El candidat d'Els Republicans, membre del PP europeu, defensa el dret de decidir dels catalans.

L'ex-primer ministre francès i el candidat conservador a la presidència de la república francesa, François Fillon, ha defensat el dret de decidir dels catalans en una entrevista a Radio France. Fillon ha estat molt explícit quan ha dit que el sorprèn que el govern espanyol negui el referèndum. També ha dit que la independència no és cap tabú i ha destacat el fet que la Gran Bretanya hagi deixat decidir als escocesos, els quals ha dit que serien acceptats en la Unió Europea.

https://www.inh.cat/agenda/Presentacio-del-nou-llibre-d'En-Jordi-Bilbeny-'La-data-de-naixement-d'En-Colom'-2017-04-08

Presentació del nou llibre de Jordi Bilbeny: 'La data de naixement d'en Colom'

divendres, 7 d’abril de 2017




Librooks i l'Institut Nova Història tenen el plaer de convidar-vos a l'acte de presentació del nou llibre de l'historiador Jordi Bilbeny, titulat LA DATA DE NAIXEMENT D'EN COLOM. Una proposta per la identificació d'En Cristòfor Colom amb el barceloní Joan Colom i Bertran.

La presentació comptarà amb la participació de:

SANTIAGO ESPOT, president de Catalunya Acció
LLUÏSA SIMON, advocada
MIQUEL MARESMA, metge
JORDI BILBENY, escriptor i investigador

Dia: Dissabte 8 d'abril de 2017 a les 6 de la tarda.
Lloc: Sala d'actes del Centre Cívic Sagrada Família. Carrer de Provença, nº 480. Barcelona.

Amb la col·laboració de l' Agrupació Excursionista "Catalunya".

Després de les intervencions dels ponents, tot aquell que vulgui es podrà apropar a la seu de l'Agrupació (adjunta a la sala d'actes) per parlar amb l'autor i comprar el llibre .

www.inh.cat


#llibres #història #patrimoni #catalunya #agenda #conferències #Barcelona

Cicle de conferències "Catalunya i Occitània" al Reial Cercle Artístic de Barcelona

L'ex-president Mas denunciarà la persecució judicial espanyola a Brussel·les, París i Ginebra

dilluns, 3 d’abril de 2017


L'ex-president de la Generalitat Artur Mas farà una gira internacional a finals d'abril amb parada a Brussel·les, París i Ginebra per explicar el procés sobiranista i la persecució judicial de l'estat espanyol als càrrecs electes independentistes. Segons ha explicat avui el Diplocat en un comunicat, aquest viatge europeu és el primer que farà Mas després de l'encàrrec del govern perquè, conjuntament amb les ex-conselleres Ortega i Rigau, internacionalitzi el procés i les condemnes pel 9-N.

El govern també li va demanar que, en la seva gira, 'insistís en la voluntat d'una àmplia majoria de ciutadans de poder votar en un referèndum, com a molt tard el pròxim mes de setembre'. Mas serà el 25 d'abril a Brussel·les, el 26 a París i el 27 a Ginebra, on conversarà en francès amb un periodista local de cada país en actes que portaran per títol 'Un referèndum per Catalunya?'. Després de cada conferència es projectarà el documental sobre el procés sobiranista 'Le Peuple interdit', del quebequès Alexandre Chartrand.

La gira de Mas està organitzada pel Diplocat, la Delegació de la Generalitat a França i Suïssa, i la Delegació del Govern davant la UE. Per això, s'encarregaran de donar la benvinguda als actes el secretari general del Diplocat, Albert Royo; el delegat del Govern a França i Suïssa, Martí Anglada, i el representant permanent de Catalunya a la UE, Amadeu Altafaj.

El President Puigdemont confirma ‘l’interès creixent’ que suscita el procés català a nivell internacional



El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha constatat 'l'interès creixent' que suscita el procés català a nivell internacional i ha negat que es tracti d'un 'tema domèstic'. El cap de l'executiu ha fet aquestes declaracions després de reunir-se a Bolonya amb l'ex-primer ministre d'Itàlia i ex-president de la Comissió Europea, Romano Prodi. En aquesta línia, Puigdemont ha reclamat a l'estat espanyol, qui afirma que té la responsabilitat d'emprendre 'solucions polítiques i no judicials', d"asseure's en una taula' per formular preguntes 'sensates' i 'lògiques' com les que els fan interlocutors internacionals.

El president de la Generalitat ha recalcat que el fet que Catalunya sigui el primer país sense estat en ser el convidat oficial a la Fira de Bolonya confirma que el moviment és 'transversal', no té 'cap base ètnica' ni 'egoisme econòmic'.

Segons ha explicat Puigdemont, el fet que Catalunya tingui un 70% de la població amb arrels fora del país provoca que el moviment català es basi en una 'noció moderna de la civilitat', una manera d'entendre l'aportació que Catalunya pot fer al món. 'La cultura és un vehicle per ensenyar-ho', ha reblat.

El cap de l'executiu, acompanyat de la batllessa de Vic, Anna Erra, i la il·lustradora Pilarín Bayés, han visitat aqueta tarda l'exposició 'Catalunya il·lustrada'. La mostra, organitzada per l'Ajuntament de Vic i amb el suport de la Diputació de Barcelona, CaixaBank i la Fundació Puig Porret, recull un centenar d'il·lustracions de Pilarín Bayés que reflecteixen els moments destacats de la història i la cultura catalana, des de la prehistòria i fins a l'actualitat.

Puigdemont ha passejat després per l'exposició 'Vet aquí una vegada…', una mostra organitzada per l'Institut Ramon Llull i comissariada per Paula Jarrin, que presenta treballs de 17 il·lustradors que compten amb una trajectòria consolidada.

Finalment, el cap de l'executiu ha assistit a l'acte de lliurament dels premis de literatura infantil i juvenil BolognaRagazzi Awards, BolognaRagazzi Digital Awards, BOP-Bologna Prize i Bologna Licensig Award.

Micromecenatge pel proper llibre de Jordi Bilbeny amb més descobertes sobre el Colom català

dissabte, 25 de març de 2017



LA DATA DE NAIXEMENT D'EN COLOM

Una proposta per la identificació d'En Cristòfor Colom amb el barceloní Joan Colom i Bertran. Sabies que el Cristoforo Colombo, llaner i analfabet genovès, va néixer al 1451 i que, per tant, al 1492 només tenia 41 anys? Llavors, com s'explica que En Colom a l'arribada a Portugal al 1477 ja ens sigui descrit com un vell venerable i ple de cabells blancs? Tenia una vellesa prematura, com diuen els historiadors moderns, o és que s'equivoquen de personatge? Sabies que ja al 1493 En Colom tenia una artritis crònica, malaltia que només es dóna en persones d'edat molt avançada? Sabies que diversos cronistes ens parlen amb totes les lletres que En Colom va morir vell o molt vell?

Tot plegat això només té sentit si En Joan Colom, nascut a Barcelona pels volts del 1415, fos En Cristòfor Colom, a qui també es diu Jean a França, Johannes en llatí, o Joâo a Portugal? És possible que si el Gran Almirall era el barceloní Joan Colom, aquest va poder travessar l'Atlàntic al 1492, a l'edat de 78 anys? És cert que En Joan Colom ja era mort al 1484, com defensa el Centre d'Estudis Colombins i que, per tant, no es pot identificar amb En Cristòfor Colom descobridor? O la documentació que en tenim després d'aquesta data, i que certifica que és viu, ens en confirma la identitat?

Aquest llibre respon a totes aquestes qüestions i ens en dóna una resposta convincent.





Margallo confesa que Espanya ha ofert favors secrets a països estrangers per anar contra Catalunya

dijous, 23 de març de 2017

 

L'ex-ministre d'Afers Estrangers espanyol va fer unes declaracions xocants ahir al vespre que han passat desapercebudes. Va dir que, quan ell era ministre, el govern espanyol va dedicar 'molts esforços' a parlar amb governs de tot el món perquè no es manifestessin en favor de la independència de Catalunya. Margallo apunta que hi va haver negociacions secretes i 'ningú no sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer'.

Són declaracions que va fer al programa 'El cascabel' de 13TV ahir al vespre, just després del debat amb l'ex-president de la Generalitat Artur Mas a l'Ateneo de Madrid.

Margallo repeteix en l'entrevista que Mas li ha reconegut que l'independentisme havia perdut la batalla internacional. 'Tan bon punt vaig arribar al ministeri, vam convocar una reunió cada divendres de l'any durant cinc anys i vam donar instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin qualsevol ofensiva. I això Mas ha reconegut que ha sortit bé, que a fora ningú no els ha reconegut.'

I va més enllà, quan insisteix en l'esforç que han hagut de fer per a mirar de tancar totes les portes diplomàtiques a l'independentisme. 'Ningú no sap l'esforç que ens ha costat això, ni els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que han fet.' I encara: 'Això ens ha costat molta feina. Jo he estat als països bàltics quatre vegades, i no és que hi tinguem especials interessos econòmics, és que hi tenim el tema català i la Via Bàltica. He estat al Canadà, al Vaticà no sé ni quantes vegades… Això et consumeix una quantitat d'energia enorme.'

Vaguetats i difamacions

En què es van traduir els 'esforços' a què es refereix Margallo? Poc abans de les eleccions del 27-S, de resultes de la pressió espanyola alguns dirigents van fer unes declaracions vagues. El més concret va ser David Cameron, aleshores primer ministre britànic, que va dir que una Catalunya independent 'ja no formaria part de la UE i que hauria de començar a fer cua darrere dels països candidats'. Tot el que van aconseguir de Barack Obama fou una frase, a propòsit d'una visita que li va fer Felipe VI: 'Els Estats Units volen una Espanya forta i unida'; i d'Angela Merkel una declaració encara més vaga: que els tractats de la Unió Europea garantien la integritat i la sobirania dels estats membres i que compartia amb Rajoy que 'la legislació nacional i internacional s'havia de respectar'.

Margallo destaca en les declaracions a 13TV el fet que va haver d'anar quatre vegades als països bàltics per a tractar sobre el cas català. Hi ha uns precedents ben coneguts de tensió diplomàtica entre Espanya i els països bàltics arran del suport al procés independentista a Catalunya. L'ex-primer ministre letó Valdis Dombrovskis va fer unes declaracions a l'agència ACN el 2013, pocs dies després de l'èxit de la Via Catalana, dient que Letònia reconeixeria una Catalunya independent si el procés es fes amb legitimitat. Aquells mateixos dies, també a l'ACN, el primer ministre lituà, Algirdas Butkevicius, va dir que Catalunya tenia el dret d'autodeterminació.

Arran d'aquelles declaracions, Margallo va cridar a consultes l'ambaixador letó i el lituà a Madrid, perquè les autoritats de tots dos països rectifiquessin. De primer, la diplomàcia letona i lituana va dir que havien estat malinterpretats, però el primer ministre de Letònia va voler deixar clar que ell 'havia dit dir allò que havia dit' sobre Catalunya. Dombrovskis, actual vice-president de la Comissió Europea, en va rebre les conseqüències: una campanya de difamació a través d'un suposat informe policíac publicat a la revista Interviú. Segons l'informe, Dombrovskis va cobrar diners en canvi d'haver defensat el procés sobiranista. L'oficina antifrau letona va desautoritzar recentment aquelles difamacions.

 http://www.vilaweb.cat/noticies/margallo-afirma-que-espanya-deu-favors-a-altres-paisos-per-acords-secrets-contra-catalunya/

 
 
Copyright © Infoindepe
xarxaindepe.org | info@xarxaindepe.org