Les nacions vernacles i la construcció de la nova Europa

divendres, 22 d’abril de 2016


Per Daniel Castells

Hi ha una diferència bàsica entre el concepte de 'nació' i el concepte d 'estat' que molta gent encara confon. Per interès o per mala fe, aquesta diferència s'està intentant mantenir oculta i molts dels màxims representants europeus juguen a identificar els dos conceptes per mantenir l'status quo d'una Europa que ja s'està desfent lentament. Però la realitat sempre s'imposa i les nacions són entitats molt més consistents que no pas els estats o les unions d'estats.

La nació és una entitat natural, nascuda al llarg dels segles a l'entorn d'una col·lectivitat amb una llengua, unes tradicions i una identitat determinada. Així, per aquesta relació que hi ha entre nació i llengua, la nació requereix temps per a gestar-se. Igual que una nova llengua no es crea en un dia sinó que requereix un procés que comporta segles, una nació no pot néixer en un dia, sinó que necessita el pas de molts anys per constituir-se i consolidar-se com a realitat. Exemples de nacions serien Escòcia, Còrsega, País Basc, Galícia, País de Gal.les, Bretanya, Castella, Occitània, Anglaterra, Catalunya, Flandes, Vèneto i un llarg etc. La práctica totalitat de les nacions europees es constitueixen a l'entorn del segle X dC i ja tenen més de 1000 anys d'història. Una Europa de les nacions es correspondria perfectament amb una Europa de les cultures o de les llengües. Totes les velles nacions d'Europa tenen més de mil anys d'història i en són la seva estructura primordial.

Molt diferent és el concepte d'estat. Els estats son entitats artificials que no van lligades a la formació de cap llengua, entre d'altres raons perquè normalment la seva constitució és recent i molt ràpida. Els estats poden néixer d'un dia per l'altre, fruit d'una unió matrimonial entre dos monarques, fruit d'una victòria en una batalla, fruit de l'herència d'un monarca o fruit d'una revolució popular que decideix instaurar un nou règim. Tots els estats europeus neixen a partir del segle XVIII dC. Es a dir, que són molt més recents que les nacions i, com a molt, tenen 400 anys d'història. En realitat, en la seva major part, són hereus de l'agrupament capriciós de reialmes per part dels monarques.

Per exemple, quan amb la revolució francesa es va tallar el cap al monarca absolutista, els nous governants es van donar compte que, més enllà de la mateixa figura del rei, res no unia als ciutadans de les diverses nacions que restaven sota el poder del recentment executat Lluís XVI. Així, bretons, catalans, occitans, bascos i francesos no tenien res en comú. Ni tan sols la llengua o les tradicions. I és a partir d'aquest moment, que el nou govern revolucionari decideix inventar-se això de l'Estat, al qual, en un principi, i per donar-li consistència, anomenaren 'estat-nació', intentant ja confondre per primera vegada els dos termes. 

Arran de la febre revolucionària que s'apoderà d'Europa a causa de l'impacte de la revolució dels Estats Units, es comencen a transformar els conglomerats nacionals de les velles monarquies europees, alguns amb desenes de reialmes al seu interior, que acabaran per constituint-se en 'estats'. Alguns pocs estats seran veritables 'estats nació' o 'estats uni-nacionals', però la gran majoria passaran a ser 'estats plurinacionals' o 'imperis'. Com en el cas francés, aquests nous projectes polítics, es van trobar amb una composició interna ben heterodoxa, amb nombroses antigues nacions dins un mateix nou estat. L'interès burocràtic i centralista dels nous governants d'aquests estats plurinacionals començaran a maquinar com eliminar tota diversitat nacional i cultural interna en els seus respectius estats. Del que es tractarà a partir d'ara és intentar compactar al màxim una barreja de cultures que, si ho haguessin pogut escollir, de cap manera haurien volgut mai viure juntes.

En molts casos, el nou i artificial estat burocràtic revolucionari de caire imperialista sotmetrà i menystindrà les nacions vernacles i originàries, menysprearà i prohibirà les llengües pròpies dels territoris i desarticularà les cultures històriques i naturals. Es a dir, començarà un precés de des-culturació europea que encara continua avui en dia. Actualment, l'imperialisme de certs estats  intenta negar-les, eliminar-les, adulterar-les i esborrar-les, tant dels llibres d'història com de les escoles. Perquè els estats saben que el pitjor enemic per a la seva supervivència són les nacions. De fet, els conceptes 'nació' i 'estat', lluny de ser el mateix, a partir d'ara es configuren com a veritables antagonistes. 

L'errada essencial té el seu origen en l'intent d'aplicar a Europa el mateix model que els revolucionaris maçons havien aplicat als Estats Units. La revolució francesa sempre va ser una mala còpia de la nord-americana. I els Estats Units eren una confederació d'estats que partia de zero, car els britànics i francesos monàrquics acabaven d'eliminar, de manera violenta i brutal, a les nacions històriques indígenes americanes, que són les comunitats d''indis' nadius americans. Quan es va introduir el mateix sistema a Europa, les resistències que es van trobar també van ser immenses. Però el genocidi no sempre fou tan fàcil de justificar com amb els indígenes americans. Als assassins imperialistes els manca el factor racial i religiós que justifiqui la seva barbàrie. Els estats també prohibeixen llengües, menystenen i neguen identitats i marginen col·lectius culturals, però afortunadament, en la majoria de casos, ja no s'accepta l'aniquilació física de la víctima. França va ser la primera en patentar aquest invent desgraciat que és l'estat imperialista, i va esdevenir model per a la resta d'estats anorreadors de la diversitat europea. Aquest procés d'homogeneïtzació' estatal va durar segles.

De manera paral·lela a aquest procés d'homogeneïtzació per la base, hi ha un altre procés d'unificació que es mou a un nivell superior. A mitjans del XX es comença a fer indispensable, per motius econòmics, la unió política i econòmica dels estats europeus, a imatge dels Estats Units. Però com ja hem vist, els estats imperialistes tenen serioses dificultats per articular-se en sistemes de govern compartit i en escenaris multi-culturals. La unió d'estats va en contra de la mateixa essència dels estats imperialistes mono-culturals. La Unió Europea és un intent seriós per aconseguir-ho, ara que molts estats es pensaven que ja havien aniquilat a les seves nacions històriques i que, per tant, ja havien resolt els seus 'problemes interns'. Però ben contràriament, les nacions ressorgeixen de les seves cendres, com no podia ser d'altra manera. Les nacions tornen a renàixer, perquè són entitats naturals, i reclamen els seus drets incansablement. I així ha succeït.

Si fem una anàlisi històrica, és fàcil veure que la veritable Europa, l'Europa fundacional, l'Europa cultural, lingüística, tradicional i identitària, la varen configurar les nacions vernacles, a partir del s.X. Els estats, en canvi, són els impulsors d'aquesta nova Unió Europea, nascuda al s.XX, de caire mediocre, desorientat, passiu i ple d'incerteses i contradiccions. Una Europa sense esperit abocada a la seva desaparició si no es re-articula des de la seva essència. L'Europa actual ja no enorgulleix ni apassiona a ningú. I no podia ser d'altra manera, tenint en compte que és una Europa artificial, formada per aquestes unitats recents que anomenem estats. Es una unió sense esperit ni identitat. Per a que Europa torni a ser una realitat natural, hauria de tornar a ser una Europa de les Nacions, i no pas dels estats.

Però la fraudulenta Europa dels Estats intenta sobreviure peti qui peti, malgrat portar una direcció que l'aboca a la ruptura si no es re-defineix internament. I a dia d'avui, el gran problema de la Unió Europea són precisament els estats. Dues grans forces treballen per retornar les coses a la naturalitat i eliminar d'una vegada per totes els estats del XVIII. D'una banda hi ha els moviments de ressorgiment de les petites nacions sense estat, que pressionen amb força per recuperar la seva sobirania, injustament perduda. I de l'altra, la mateixa Unió Europea, que se n'adona que només si pren competències als estats podrà esdevenir una veritable unió. Però els estats s'hi resisteixen. No volen cedir sobirania ni competències a Europa perquè saben que això seria la seva desaparició. Per tant, ens trobem amb la paradoxa que els principals enemics de la nova Europa, són precisament els estats que la varen impulsar, i que els seus grans aliats, són les nacions que intenten desfer-se de la cotilla dels estats artificials del XVIII.

Per evitar la revolta de les nacions vernacles, tal i com les anomena l'investigador Jordi Salat, els estats artificials han construït un dret internacional fet a mida, on qualsevol mena de 'dret a decidir' és anorreat per un corpus jurídic antidemocràtic que ho limita tot als casos de colonialisme i que permet, amb una ambigüitat legal perillosa i intencionada, el manteniment per la força de la 'unitat territorial' dels estats. Però la realitat que s'imposarà és una altra. Una veritable Unió Europea només serà possible si es construeix a partir d'una unió de les nacions. I per tant, l'Europa dels Estats ha de deixar pas a la veritable Europa, a l'Europa de les Nacions, a l'Europa històrica, a l'Europa de la diversitat i de la multiculturalitat. Només si es produeix aquest canvi, l'antic continent podrà continuar la seva evolució natural, aturada durant 400 anys a causa d'un artifici anomenat 'estat'. La gran revolució que transformarà i farà possible una Europa unida és la de les velles nacions vernacles. I aquest és el canvi que els intel·lectuals i analistes a sou dels estats no veuen, o millor dit, no volen veure, malgrat que ja és aquí.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
 
Copyright © Infoindepe
xarxaindepe.org | info@xarxaindepe.org